2. INICI DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ. PRIMERA I SEGONA SETMANES

2.2. Estadis del desenvolupament embrionari

Una de les dificultats més importants que han existit per a l'estudi d'embrions aïllats ha estat estimar la seva edat, per a això, s' han desenvolupat diferents mètodes que han anat evolucionant amb el desenvolupament de diferents tècniques.

Els mètodes basats en la mesura de la longitud de l' embrió (1) han estat els més populars i encara avui en dia segueixen emprant-se. Per a dur a terme la mesura d' un embrió s' utilitza com a referència la longitud des de la coroneta fins al coxis (longitud V-C o C-R) encara que aquest mètode té diversos defectes: no és útil en el període preembrionari i existeix una important variabilitat individual en quant al seu creixement.

Per això, diversos investigadors utilitzant com a referència el desenvolupament de diferents elements de l' embrió van sistematitzar l' ús dels denominats Estadis embrionaris referits exclusivament al període embrionari, ja que en l'actualitat durant el període fetal es poden realitzar una altre tipus de mesures a través d' ecografies (2) que permeten una estimació més fidedigna de l' edat i del desenvolupament fetal.

Hi ha descrits 23 estadis embrionaris que comprenen des de la fertilització fins a l' inici de la fase fetal corresponent els estadis 1-6 a les primeres dues setmanes, els estadis 7-11 a la tercera setmana i del 12 al 23 de les setmanes quarta a vuitena. Aquests estadis es coneixen habitualment com Estadis Carnegie o d' O´Rahilly (3) qui els va modificar dels primitius Horitzonts embrionaris d' Streeter (1948) al 1973 i els va revisar i completar al 1987.