4. DESENVOLUPAMENT DELS TEIXITS I LA FORMA DEL COS. QUARTA A VUITENA SETMANES

4.4. Control del desenvolupament embrionari

La major part dels processos de desenvolupament depenen de la interacció coordinada amb precisió de factors genètics i ambientals. Cada sistema del cos té el seu patró de desenvolupament però la major part dels processos de la morfogènesi són similars i relativament senzills. El creixement s´aconsegueix per mitosis junt amb producció de matrius extracel·lulars; mentre que, la complexitat tissular s' adquireix per morfogènesi i diferenciació.

La interacció dels teixits que condueix a un canvi en el decurs del desenvolupament es denomina inducció. (1)

En la literatura es troben múltiples exemples; per exemple, durant el desenvolupament de l' ull, la vesícula òptica indueix la formació del cristal·lí a partir de l' ectoderma superficial del cap. Quan no hi ha vesícula òptica no es desenvolupa l' ull; si s' extirpa aquesta i es col·loca junt a l' ectoderma superficial que no participa en la formació de l' ull, es pot induir la formació del cristal·lí. (2)

Les cèl·lules dels teixits d' embrions primerencs són pluripotencials i sota diferents circumstàncies poden seguir més d' una via de desenvolupament. Aquest potencial es restringeix progressivament a mesura que els teixits adquireixen característiques especialitzades. En l' actualitat, quasi totes les proves indiquen que la diferenciació es produeix com a resposta a indicis de l' ambient immediat que inclou teixits veïns.

La influència d' un teixit en la via de desenvolupament d' un altre suposa la presència de senyals entre ambdós. Es desconeix la seva naturalesa precisa, però el seu mecanisme varia segons el teixit. En alguns casos, la senyal és una molècula difusible com l' àcid retinoic i que passa de l' inductor al teixit amb què reacciona. En d´altres casos, el missatge intervé a través d' una matriu extracel·lular no difusible secretada per l' inductor i amb la que entra en contacte el teixit que reacciona. Una altra possibilitat són els contactes físics entre teixits d' inducció i de resposta. Aquesta senyal es tradueix en un missatge intracel·lular que influeix en l' activitat genètica de les cèl·lules que responen.

Les induccions no s´han de considerar com a fenòmens aïllats, amb freqüència, aquestes ocorren d' una manera tant seqüencial que originen el desenvolupament ordenat d' una estructura complexa. Això assegura la formació de les parts de l' òrgan de forma apropiada en mida i relació per a la funció. En altres casos, les interaccions entre els teixits són recíproques, així durant el desenvolupament del ronyó, el brot ureteral indueix la formació de túbuls en el mesoderma metanèfric i aquest a la vegada indueix la ramificació de la gemma ureteral que origina el desenvolupament de túbuls col·lectors i calces renals.

La resposta als estímuls inductors no és il·limitada. Així, tots els teixits passen per una fase en la qual són susceptibles a l'acció de l' inductor, passada la qual, si es produeix l' acció de l' inductor sobre el teixit pot produir-se una manca de la resposta. Així mateix sembla clar que els sistemes d' inducció tenen la característica comú de la proximitat.

En conclusió, el procés d' inducció és limitat en l' espai i el temps i la insuficiència d' interaccions té conseqüències en el desenvolupament (defectes congènits).